my favourite time of the day
08:07, Bundoran, Ireland
17:30, Bundoran, Ireland
18:03, Sligo, Ireland
19:20, Bundoran, Ireland... do you have your favourite time of the day?
Us explico dues historietes, sobre els meus moments preferits del dia.
08:07, Bundoran, Ireland. Comença a arribar el fred. Un matí més em llevo a les 7 40, em faig una dutxeta ràpida, em poso la roba d'estar per "casa" i em disposo a viure un altre dia de la meva experiència "aupairil". Els matins són bastant senzills: llevar-se, buidar el rentaplats (si ho sap ma mare em farà fer-ho cada dia quan torni...), preparar-me un capuccino i un bol de cereals, i preparar quelcom per alimentar els tres belluguins que corren per la casa. Després d'això em vesteixo, em poso l'impermeable, agafo la bici, la llibreta, els apunts i la càmera, i me'n vaig tres horetes a classes d'anglès. Easy. Però aquest dia em llevo i noto que arriba el fred, ves per on. Em dutxo amb l'aigua un pèl més calenta que el dia anterior, i quan surto del lavabo m'estic dos minutets més amb les tovalloles cobrint-me el cos avans de decidir que m'he d'acabar vestint en algun moment del dia. També això fa que surti més tard de l'habitació, i que al sortir-ne a les vuit i set, una barreja de sol-núvols-finestra-paret em regali aquesta foto. Gràcies Irlanda.
19:20, Bundoran, Ireland. Després d'un dia no massa esgotador amb els nens, em disposo a estudiar anglès a la saleta que la família m'ha habilitat per estar aïllada de l'enrenou. M'assec a la cadira, engego l'ordinador, repasso el "feisbuc", toco la whistle i la guitarra, miro per la finestra... però quan encenc el llum, una bufada de nostàlgia s'apodera de mi, i tots els sentits es coordinen per fer-me creure, per un moment, que sóc a casa, uns quants quilòmetres enllà d'on sóc ara mateix. Tot em fa imaginar, en una mil·lèsima de segon potser, que la mare entra per la porta i em diu "- Elena, a sopar". I amb la bocanada d'aire que entra al obrir la porta, oloro el flaire del caldo acabat de fer, i sento mon germà cridant "- paro jo la taula!". I al tancar-se la porta dins la meva imaginació, els meus ulls es tornen a fixar en l'horitzó, assaborint encara l'oloreta de l'escudella, agraïnt a Irlanda que em brindi aquests moments, que fan que pensi que no sóc tan lluny de casa. Gràcies Irlanda, altre cop.
Us explico dues historietes, sobre els meus moments preferits del dia.
08:07, Bundoran, Ireland. Comença a arribar el fred. Un matí més em llevo a les 7 40, em faig una dutxeta ràpida, em poso la roba d'estar per "casa" i em disposo a viure un altre dia de la meva experiència "aupairil". Els matins són bastant senzills: llevar-se, buidar el rentaplats (si ho sap ma mare em farà fer-ho cada dia quan torni...), preparar-me un capuccino i un bol de cereals, i preparar quelcom per alimentar els tres belluguins que corren per la casa. Després d'això em vesteixo, em poso l'impermeable, agafo la bici, la llibreta, els apunts i la càmera, i me'n vaig tres horetes a classes d'anglès. Easy. Però aquest dia em llevo i noto que arriba el fred, ves per on. Em dutxo amb l'aigua un pèl més calenta que el dia anterior, i quan surto del lavabo m'estic dos minutets més amb les tovalloles cobrint-me el cos avans de decidir que m'he d'acabar vestint en algun moment del dia. També això fa que surti més tard de l'habitació, i que al sortir-ne a les vuit i set, una barreja de sol-núvols-finestra-paret em regali aquesta foto. Gràcies Irlanda.
19:20, Bundoran, Ireland. Després d'un dia no massa esgotador amb els nens, em disposo a estudiar anglès a la saleta que la família m'ha habilitat per estar aïllada de l'enrenou. M'assec a la cadira, engego l'ordinador, repasso el "feisbuc", toco la whistle i la guitarra, miro per la finestra... però quan encenc el llum, una bufada de nostàlgia s'apodera de mi, i tots els sentits es coordinen per fer-me creure, per un moment, que sóc a casa, uns quants quilòmetres enllà d'on sóc ara mateix. Tot em fa imaginar, en una mil·lèsima de segon potser, que la mare entra per la porta i em diu "- Elena, a sopar". I amb la bocanada d'aire que entra al obrir la porta, oloro el flaire del caldo acabat de fer, i sento mon germà cridant "- paro jo la taula!". I al tancar-se la porta dins la meva imaginació, els meus ulls es tornen a fixar en l'horitzó, assaborint encara l'oloreta de l'escudella, agraïnt a Irlanda que em brindi aquests moments, que fan que pensi que no sóc tan lluny de casa. Gràcies Irlanda, altre cop.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada