5.2.14

Muses, bolets, fades i follets.




Hi havia una vegada un grupet de fades i follets, que havien anat a passejar-se per Sant Joan de Mediona. Allí hi vivien un grupet de nens que al sortir d'escola aprenien música. Doncs les fades quan van sentir això d'aprendre música van dir-se, hem de buscar aquests vailets i compartir música amb ells! Que a nosaltres ens agrada molt la música! I aixi ho van fer. els van buscar, cap aquí i cap allà, i de sobte, el vent va portar la remor del so d'una guitarra. Doncs cap allí van anar les fades i els follets. I Déu n'hi dó amb els vailets! Feien una música molt bonica! Un piano, les congues, una bateria i fins i tot una trompeta! Fins i tot els pares s'hi havien apuntat amb una pandereta! Doncs tots plegats van compartir una estona de música entranyable.

...

Quan la lluna ja brilla arriben a casa de la Taronjina, la fada que viu en una caseta blanca al mig del bosc. Escalfen amb llenya les coques i verdures que havien preparat abans, preparen la taula i disfruten d'un sopar en bona companyia, agraïnt a la Mare el que els ha donat. La sobretaula la posen els trucs de màgia del follet Quiet, que ens sorprèn i ens fa moure les neurones, mantenint-nos desperts. Una escapada creativa al bosc, entre fulles, llums i velocitats d'obturació que fan que ens trobem amb les muses ballant de nit.

Tres estrelles fugaces.
Obrim camí entre les sombres dels verds.
Cap aquí?
No, cap allí...

Patufets on sóu? . . .

Escalfor asseguts a la cuina.
Música, que ens fa passejar pel mig de l'hort mort d'en Joan Colomo amb la veu de la fada de les Fàbules, que sempre té històries per cantar. La música que quan comença no para fins que el sol quasi que diu bon dia per la finestra. 
I acabem una cançó.

I obrim un nou llibre.
I dibuixem un altre matí que comença plorant, però com que encara falta un dia per la Candelera, l'hivern encara no és fora. Una excursió al bosc, (una altra sí, les fades s'hi passem el dia, escoltant, observant, aprenent, creant,...) on ens trobem els fredolics amagats sota les melenes i les pedres del capdamunt del camí. 

I un niu.
Un niu d'ocells al terra, que recollim, i fa companyia als fredolics fins que aquests van camí de sobruixir el cistell i el niu tot atabalat decideix quedar-se al bosc.

Tothom a taula! Que no hi falti ningú! Arròs amb fredolics per tothom!

Bon profit







30.8.13

Into the woods

Hill Walkers with Glencar Lake in the bottom

  
Some irish moss

   
Glencar Lake from the top

  
My fellow HillWalkers

  
Hillwalkers on the mist

Abandoned railway for the mines

Staring sheep and Queen Meave in the fog.

 
 Abandoned lines

 Abandoned mines (long exposure)

Can you spot the ghost....

Something that was left to be done in Ireland yet was a hike up the top of a nearby mountain at home. I've always thought it would have been Ben Bulben, but two wednesdays ago I joined the Hill Walking programme that the school where I work offers, and I'm glad I did. I haven't been very artistic lately, nor taking pictures or playing music, and they won't be the best pictures, but look, the place was amazing and I finally snapped some shots between mist, rain and green leaves. I really recomend whoever wants to visit Ireland to go Hill Walking and be able to admire the beauty and wilderness of this country.
The trip started in Glencar Waterfall, and up we went on a windy road through the swiss forest (called like that for its ressemblance with the woods in the Alps). After a couple of turns and gates, we got to the bog. Walked through jumping the ponds and across the wet grass, listening to some sheep and hearing some water springs. It was a foggy day so not much we saw until we got further, near  Benbulben, and we had those spectacular views of at least three counties, Sligo, Leitrim and Donegal with the landmarks of Glencar Lake and Queen Meave on sight. Amazing. Stunning.
Off we went afterwards to the abandoned mine hidden in the mountain. We prepared some tea, we had some biscuits, I snapped some photos, and we got into the mine for a couple of minutes. It is a great place to play with light & photography because it is completely dark, so with a couple of torches and other coloured lights it should be fun to make light paintings. I didn't have my tripod so the picture at the end is the only one its not blurred, slightly on focus and with some light effects. Anyway, we'll have to come back.
After I came back and had a look at the pictures, I saw something scary in one of the. On the last picture posted, where you can see a blurred tunnel, me and my friends also saw a face in the top of the arch. It looks like a sckull to me. Yes, I know, rocks have this wavy shapes, with cracks and holes, but who knows if in the darkness of the mine there was something else hidden on the walls...

19.7.13

Photography Exhibition & Trad Session





We had a lovely evening last wednesday at the Twisted Pepper in Bundoran. Fisrt I would like to thank everyone that came for the launch of the exhibition "Thru' Elena's Eyes", a photographic journey throug the beauty of irish landscapes. This collection of 8 photographs will be on display until the first week in August. Also thank everyone that donated some money to the young Sam. We raised 250€ that hope will help a bit on his way to get a treatment to cure his cancer. Thank Maura for her charisma and her speech at the beggining, Patsy and all the crew at the Twisted Pepper for taking care of us, working until late and organising such a great event.

Here are some of the pictures you can see there. Pop in for a cup of tea (or maybe in this hot weather a fresh pint of beer!) or have a meal there prepared by a great chef.

E

16.4.13

Un dia qualsevol, una foto qualsevol, preguntes qualsevols.

19.31
16 d'Abril 2013

És la meva hora preferida del dia. Una sensació que em fa aturar per un moment el que sigui que estigui fent i observar la llum de l'exterior. Normalment és un raig de sol que atura el temps, els pensaments i la marxa del dia. Llàstima que avui no tinc la càmera, però de fet tampoc hi veia una molt bona foto.
Avui estava a la cuina on el sol feia estona que l'escalfava, fent-la el lloc més acollidor de la casa. M'encanten les cuines irlandeses. La majoria d'elles, les que ténen sofà. Un lloc on quan acabes de dinar, sigui sol o acompanyat et pots relaxar fent el tè i xerrar amb els que acaben d'endrapar, endreçar o fregar plats i guardar les restes a la nevera. Vull una cuina que miri a l'est i que tingui un sofà còmode, i una finestra per on s'hi coli el sol de primavera i la faci sentir com si fos estiu.
A fora passen els cotxes. I els autocars, acabarçe per saber quina hora és només veient passar es autocars de la línia Bus Éireann. Cap a Dóire, cap a Gaillimh, cap a Dún an Ghall o Sligheagh.
De la cuina m'agrada també la llar de foc. Tot i que està sempre apagada fa de ràdio. Els ocells es posen a l'antena de televisió que hi ha al capdamunt de la teulada, just al costat de la xemeneia, i la llar de foc fa d'amplificador. Asseguda al sofà, redactant normes i team bonding activities pels coordinadors d'aquest any, i escoltant una emissora primaveral irlandesa. I és en aquesta hora quan començen a cantar, em recorden a un grupet de nens que començen a sortir a les tardes de primavera quan ja fa més bo, amunt i avall amb les bicis pel poble, perseguint-se els uns als altres, aturant-se un moment disfrutant i sense pensar en els deures que segurament ja hauran fet per l'endemà.
Encara canten.
Són les 19.45
Em prepararé un tè del Barry's (perquè no tinc Lyons) així encara ho arrodonirem més tot.
19.52
El sol encara esgarrapa el respatller del sofà de la cuina. La llum és bonica, però n'he vist de més espectaculars a Irlanda. Aquests dies m'he estat fent preguntes (moltes, masses) algunes estúpides que sempre ronden per aquí, però que es van dissipant a mesura que vaig entrepussant, o vist d'una altra manera, a mesura que vaig obrint finestres i porticons per deixar respirar una casa que cada cop em sento més meva. Algunes de les preguntes més reincidents me les han suggerit follets que últimament m'han empès, crec sense saber-ho, a fer passos de gegant amb els ulls tancats, a fer salts des de trampolins massa alts amb els que m'he hagut de fer enrere algun cop. Tot i que he de donar-los les gràcies, especialment a un. Un cop vaig llegir que ens hem d'oblidar de les respostes i disfrutar de les preguntes, i això faig perquè per a algunes d'aquestes encara no tinc la més repota idea de com respondre-la. Però, algunes de les preguntes menys reincidents, que han aparegut així, plop! de sobte (ei que sóc aquííí!) són algunes com ara perquè l'art ha de tenir un perquè. L'ha de tenir? És simplement una expressió, és una teràpia? Llegint un article que deia que l'art és trobar bellesa a qualsevol cosa, és realment així? I si ho és, l'art lleig, el que no ens agrada llavors no és art? Sí bé, ho serà per alguna persona que miri la suposada obra i li encanti, però si per una altra allò és lleig, ja no és art en absolut? Mentre hi hagi algú que ho consideri art, serà art? És coherent preguntar-se tantes coses al voltant de què és art? És inútil? És art si ho faig per plaer, sense buscar-hi un fi? Sense saber-ne la resposta?
Seguirem pensant-hi, deixo d'abocar sensacions, me'n vaig a acabar el tè i la redacció dels casos pràctics d'aprenentatge per a monitors.
Són les 20.05
Caram, quasi hora de sopar.
El sol encara acaricia alguna xemeneia i els nous brots verds de les branques de fora al jardí. I un ocell persistent que devia jugar a fet-i-amagar deu haver trobat un dels que rondaven per allí, o potser és la mare que crida a la tropa a sopar, perquè insisteix bastant.

Bona nit!
Fins una altra!


Acompanyo el text amb una foto del que veig per la finestra, amb una d'aquelles llums irlandeses que tant m'agraden.