Inauguració de l'exposició "La Dona i la Terra"

Tinc un dia moix, espès i extrany. Són la una i trenta-tres minuts ara mateix. No tinc son, tampoc tinc ganes d'escriure res, per tant suposo que serà un seguit de paraules, potser sense sentit, però així m'evadeixo d'aquest dia pesat. Estava remirant fotografies, aquestes formaran part d'una sèrie que ja vaig començar fa temps, però que per l'agradable música són per als meus ulls, no em canso de capturar fustes. Colors, textures,... el procés que sofreixen fins que formen part del món d'asfalt en què vivim, sense tenint en compte que són arbres, que tenen vida, com un majordom que serveix en una casa, que el veiem com un objecte més, però també és una persona.
Idees per plasmar i guardar, com quan me'n vaig a dormir i em ve un possible fragment d'un curt, o com quan somio i em desperto de sobte, i intento apuntar el que acabo d'imaginar, sense poder capturar-ne tots els detalls.
Sí, potser aquest escrit no té sentit, però al cap de molts reculls sense cap mena de lògica ni intenció trascendental, es forma una personalitat, una idea, un concepte, o varis, jo què sé. És massa tard per pensar. El millor hauria sigut penjar aquestes fotografies soles, sense text, perquè realment tampoc ho deu veure gaire gent, ja no dic mirar, ja no dic llegir, però tant fa, almenys m'ha servit d'alguna cosa.
De moment espero que canviï aquesta situació en la que estic inmersa i de la que espero sortir sense haver de tornar a ser jo la que estiri la corda, però sé que no em mantinc fidel als meus pensaments tant com voldria, i sempre acabo cedint. Tant de bo......
Són la una i quaranta-cinc. sis.
Bona nit.